viernes, 1 de julio de 2011

Les 100 coses que he fet a Londres (Alba)

1- He viatjat asseguda segon pis del busos vermells.
2- M'he estirat i rebolcat a la gespa de Hyde Park.
3- He llegit el diari "metro" al metro.
4- He pres el te amb "scones" a un restaurant francès de Covent Garden.
5- He visitat la National Gallery amb l'Alison.
6- He visitat la Portrait Gallery amb en Marc.
7- He visitat la Tate Gallery i Tate Modern sola.
8- He assistit a un musical al Victoria Palace, asseguda a primera fila, mentre veia volar un petit Billy Elliot.
9- He anat al cinema.
10- He dinat i sopat entrepants al Pret a Mangé.
11- He assistit a una festa alternativa durant la boda real, a prop de Bricklane.
12- M'he enganxat a la sèrie "Made in Chelsea", i recordat les seves escenes quan passejava pels carrers de cases blanques.
13- He menjat "fish and chips"
14- He fet pràctiques a la BBC durant un mes.
15- He vist publicats articles firmats a la web de la BBC.
16- He estudiat Marketing a la City University.
17- He estudiat Publicitat a la University of Arts.
18- He fet hamburgueses i cerveses en pubs anglesos.
19- He passejat per la vora del Tàmesis.
20- He contemplat Trafalgar Square des del pis de dalt de tot de la Portrait Gallery.
21- He visitat Oxford.
22- He fet de cambrera al Museu d'Història Natural.
23- He visitat dinosaures i ocells dissecats al mateix museu on treballava.
24- He treballat de cambrera a la zona VIP de periodistes durant la final de la Champions.
25- He pogut celebrar la victòria del meu equip servint copes a catalans eufòrics.
26- He parlat amb la Mònica Terribas.
27- He treballat al Museu Britànic.
28- He fet de cangur.
29- He fet intercanvi lingüístic (1 dia i gràcies!)
30- He gravat cròniques com a corresponsal a Londres d'un programa de ràdio.
31- M'he fet la targeta "Club Card" del Tesco.
32- He comprat te de taronja i ous de pàsqua a Harrods.
33- M'he firat a Primark.
34- He passat mitja hora a l'Ice Bar, lluitant per no congelar-me.
35- He visitat Cambridge.
36- He passat un cap de setmana a Poole, al sud d'Anglaterra, a casa de la Barbara i la seva família.
37- M'he examinat de dues assignatures d'Història de l'art a la seu de la UNED a Londres, a Portobello Road.
38- He vist esquirols, paons reals, guilles i rates.
39- He viscut en una casa amb jardí, en un barri ple de canals i llacs.
40- He gaudit d'una nit francesa de "crepes"
41- He gaudit de barbacoes on tots els assistents menys nosaltres eren italians.
42- He gaudit d'una barbacoa per celebrar els 18 anys de l'Alison.
43- He mirat partits del barça per l'Sky.
44- He parlat i discutit sobre Catalunya amb gent que no entenia que som una nació.
45- He entrat dins el parlament de Westminster.
46- He donat suport a la campanya "Tots a Westminster".
47- He visitat el teatre de Sheakspeare.
49- M'he perdut pel meravellós mercat de Bricklane.
49- He regatejat a Camden Town i m'he comprat un gorro.
50- He rebut una rosa sorpresa a casa el dia de Sant Jordi (gràcies papa)
51- He fet picnics al parc, com tot bon anglès!
52- He fet treure fum a l'Oyster.
53- M'he barallat amb la burocràcia anglesa.
54- He sopat menjar Tailandès tot parlant de la situació del periodisme actual.
55- He anat a una entrevista per treballar al McDonalds.
56- He fet cursos d'anglès en una escola del British Council.
57- He viscut un sopar de comiat amb cintes decoratives on s'hi podia llegir "Good luck".
58- He escrit postals i he rebut postals (els anglesos tenen una gran passió per tota mena de postals i per a totes les ocasions)
59- He fet una presentació oral sobre la Pepsi.
60- He viatjat a Cardiff, Gal·les, i he conegut aquesta acollidora ciutat.
61- He sopat falafel al centre cultural Chapter (gran descobriment)
62- He completat una targeta de 10 cafès al Cafe Nero, i n'hem pogut demanar un de gratuït.
63- He sobreviscut a una calamarsada al mig de Hyde Park.
64- He sobreviscut a una onada de calor el dia que vam arribar a 36ºC.
65- He celebrat l'aniversari d'en Marc en una festeta a casa.
66- He fet de guia turística a tots aquells que ens heu visitat (gràcies!)
67- He entrat a la botiga del National Geographic.
66- He contat ferraris aparcats en un carrer de South Kensington (cap a 6 o 7)
67- He treballat (1 dia) al restaurant "Serpentine" de Hyde Park, i he estat a pocs metres d'un niu de cignes ple d'ous.
68- He dormit tres setmanes en un alberg.
69- He sopat en un buffet lliure de China Town.
70- He provat algues xines i m'han encantat.
71- He deleitat una madalena cuinada per en Derek.
72- He escoltat la guitarra a l'habitació de dalt (molt relaxant)
73- He fet videoconferències amb Catalunya :)
74- He enyorat (els pares i els amics)
75- He anat a entrevistes de feina.
76- He llegit un llibre en català que vaig rebre en un paquet provinent de Vic.
77- He anat a correus a buscar un paquet amb llonganisses.
78- He après a dormir sense persianes.
79- He aconseguit seguir una pel·lícula en anglès sense necessitat de subtítols.
80- M'he quedat tirada a Victoria Station a les 4 de la nit, sola.
81- (he sobreviscut al punt número 80)
82- He vist a la Charlize Theron asseguda al restaurant on treballava.
83- He sigut feliç.
84- He escrit articles, poesia, notícies.
85- He regat i vist créixer menta i julibert al meu jardí.
86- He començat un blog (http://dequeestavemparlant.blogspot.com/)
87- He dinat i passejat per Greenwhich.
88- He vist les portes de colors de Notting Hill.
89- He assistit a les discussions de l'Speaker's Corner.
88- He somrigut, esgarrifat i sorprès al Zoo de Londres.
89- M'han "regalat" un collaret de "lovespoon", una tradició molt romàntica de Gal·les (gràcies Marc!)
90- He sopat a "Va Piano", un original restaurant italià que ens va recomenar en Kalle.
91- He dormit al terra d'un acollidor estudi de 30 mentre quadrats (gràcies Alice!)
92- He jugat a l'scrabble amb un vellet misteriós que deia dedicar-se a caçar dimonis.
93- He ajudat a aprendre espanyol a una dona polaca que em servia el dinar a la feina.
94- He vist l'anunci d'Estrella Damm rodat a Menorca, moments abans de començar una pel·lícula al cinema.
95- He plorat.
96- M'he emocionat.
97- He recordat i he somniat.
98- He madurat.
99- He portat un diari on he reflectit els moments més importants d'aquests 6 mesos.
100- M'he dirigit a l'aeroport, per agafar el vol de tornada.

jueves, 30 de junio de 2011

Gal·les!

Una de les últimes excursions que hem fet abans de deixar enrere (temporalment) aquest atractiu país, és a Gal·les. Gràcies a uns amics que hi viuen, vam poder descobrir racons probablement apartats de la ruta turística de la capital, Cardiff. La ciutat té un aire de petitesa bonic, però al mateix temps té vida, activitat, moviment. El centre està ple de botigues internacionals, però tot i així, un no deixa de sentir-se acollit, resguardat, abrigat i no perdut en la immensitat i anonimat d'un Londres, per exemple. El dia que vam visitar Cardiff, era el dia commemoratiu de les forces armades, i vam poder assistir a una curiosa desfilada militar encapçalada, evidentment, per una cabra. A prop del castell d'on sortien els militars, hi ha una petita botiga de souvenirs on vam entrar per fer el "xafarder". L'Alice, l'amiga que viu a la ciutat, ens va explicar la tradició de les "lovespoons", unes culleres tradicionalment de fusta,
que l'home talla expressament per regalar a la dona que estima. Vaig trobar aquesta tradició tan bonica, que no em vaig poder resistir a demanar un collaret amb un petit penjoll "lovespoon", per recordar-la sempre, i recordar, també, la meva pròpia història d'amor.Un dels racons més bonics de Cardiff és el parc, i el riu que el travessa. Es tracta d'una gran zona verda que aporta un oasis de naturalesa fantàstic, i que presenta vores florides amb una gran varietat de plantes.

El riu baixa dens i ofereix sombres i una riba per on persones i gossos poden refrescar-se a l'aigua en dies d'extrema calor.
A prop del riu, es troba un bosquet enmig de les males herbes en el qual un pot descobrir-hi tombes de pedra molt i molt antigues. El bosc deixa pas a un cementiri verdíssim amb d'altres làpides de pedra, que dibuixen una estampa que, tot i mòrbida, resulta paradoxalment romàntica.
Al vespre vam poder gaudir d'un altre d'aquells racons amagats que només els que viuen a una ciutat son capaços de mostrar-te: El cinema/teatre "Chapter", ofereix un espai de restaurant/bar/pub, una sala de teatre, i dues sales de cinema on
es passen pel·lícules alternatives. És un punt cultural molt interessant que es manté molt actiu i presenta noves propostes constantment.
Per acabar, una altra zona atractiva de Cardiff és la del mar, on antigament hi havia un important port. En aquella zona s'hi troba el parlament de Gal·les, un gran i modern teatre, i una petita església d'estil noruec construïda per la comunitat d'aquell país, que vivia a Cardiff ja fa molt temps. A dins s'hi pot menjar molt bé, tot disfrutant d'unes vistes privilegidaes directament al mar. A la part de dalt s'hi ha establert una acollidora sala d'exposicions, reiterant el fet que Cardiff és una ciutat que estima i cuida l'art i la cultura.
Aquesta excursió va ser la cirereta perfecta per acomiadar un seguit de visites a diferents indrets de l'illa. Tot i això, ens queden destins pendents. El primer d'ells: Escòcia!

Visita a Cambridge

Després de visitar Oxford, no podíem tornar a casa sense arribar-nos a Cambridge, la seva eterna rival, germana-cosina. Constantment comparades, alguns prefereixen Oxford, mentre d'altres (potser fins i tot jo), la petita Cambridge. Tot i que ens va ploure, vam poder passejar pels carrerons de porcellana del poble, mirar des del pany de les portes, els jardins dels Colleges, molts tancats a visitants. El que més em va agradar va ser el riu. Sóc dona d'aigua, i el fet que un lloc tingui estanys, rius, llacs o mar, fa que guanyi molts punts. M'agrada sentir l'aigua com córrer, amb aquell xivarri a vegades aixordador, a vegades tan sols un dringar constant i flonjo, d'aigua relliscant sobre aigua, d'un ball sonor vestit amb petites cascades per on invisibles nereides dansen. Vam resseguir el riu, descobrint un passeig absolutament idíl·lic. Tot Anglaterra és increïblement verd, florit, un camp curosament cuidat com un jardí on tothom pot caminar-hi, i seure, i fer una "siesta", com en diuen ells (i els espanyols, és clar). Cambridge és un poble ideal per emportar-te'l a la butxaca i treure'l quan vols fugir de l'estrés de la gran ciutat. És un paradís no gaire contaminat, que té l'afegit d'haver educat genis, molts dels quals avui en dia segueixen vivint i estudiant al poble, tot i que ja no vesteixen les pintoresques vestimentes d'abans, sinó suaderes on llueixen orgulloses insignes de "I <3 Cambridge", per reiterar la seva pertinença a una èlite mundialment envejada per molts universitaris. El dia que hi vam anar nosaltres, era si no l'últim, el penúltim del curs lectiu. Fotografies d'una festa recent estaven penjades al mur d'un carrer, on els protagonistes s'acostaven per identificar aquelles en les que apareixien, i si els hi feien el pes, potser encarregar-ne algunes còpies. Vestits de gala en una recepció luxosa, somriures d'orella a orella, esmòquins glamourosos, i un cert aire a "Made in Chelsea" amb segell campestre. Alguns diran que viure molts mesos a Oxford o Cambridge et fa canviar la visió de conte, per una asfíxia una mica agobiant. Però personalment, donaria el que fos per encabir-me dins un d'aquells vestits caríssims, i aguantar una copa de champagne mentre em fan una fotografia moments abans de la festa de final de curs.

El veritable te: amb "scones"

Durant els sis mesos que hem viscut a Londres, he tingut la oportunitat de fer moltes coses, visitar molts llocs i tenir experiències totalment noves. Durant els darrers mesos, vaig estar treballant a la cafeteria del Museu Britànic (Gallery Cafe). Es tracta d'un lloc que presenta una curiosa mescla entre una cafeteria anglesa i austríaca, força agradable, tot i que té poc a guanyar al costat del meu adorat "Cafè Nero". Vaig estar treballant en aquesta cafeteria durant mes i mig, i durant aquest temps, vaig servir i repostar uns curiosos panets amb panses anomenats "scones", convençuda que es tractava de pa. Es servien amb un pot individual de mermelada, cream i mantega. Tenien molt d'èxit, i constantment n'havíem de col·locar més al taulell. Mai en vaig arribar a tastar cap...fins l'últim dia de tots. Va ser llavors quan vaig descobrir que eren més aviat dolços, i que eren ben diferents del pa. Ja que se m'estaven acabant els 30 minuts de "break", em vaig quedar amb les ganes d'asseborir amb calma un altre "scone". Quan, pocs dies després, uns amics (Kalle i Elf) ens vam venir a visitar, ens vam demanar un favor: anar a fer el te! Vam anar a Covent Garden, a l'encantadora "Le Pain Quotidien" (http://www.lepainquotidien.com/), un local intimista i amb un minimalista rústic acollidor, que em va transportar directament a un petit racó d'un poblet francès. Vam prendre te (què millor que fer d'anglesos en un decorat completament francès, al bell mig de Londres?) i vam demanar, com no, "scones", amb crema i mermelada fresca. Ara m'arrapenteixo d'haver descobert aquestes petites meravelles gastronòmiques típicament angleses, a la baixada de la meva estada. Combinar glops d'English Breakfast amb mossegades a aquesta pasta esponjosa et va sentir part d'un ritual que perviu des de temps remots fins ara, i que ara em sembla imprescindible, per una "hora del te" com cal. Turistes de Londres: a cup of tea with a scone, please!

A les entranyes del Big Ben


El dia 13 de Juny va tenir lloc una trobada molt especial al parlament anglès. Uns 150 catalans van viatjar fins a Londres per entregar una carta d'agraïment a 14 MP (members of parliament) que l'any passat van redactar una moció de suport a l'autodeterminació de Catalunya. Aquest petit gran gest que va atravessar mitja Europa construïnt ponts d'unió entre pobles, es va desencadenar arran de la massiva manifestació del 10-J, en la que molts vam cridar que Catalunya era una nació, i vam fer volar senyeres ben enlaire, perquè tothom les contemplés. 14 polítics de Westminster van recordar, pocs dies després, que en els confins de la història, ara fa segles, la reina d'Anglaterra, Anna, va acordar amb els catalans, protecció de les lleis que els feien lliures i per tant, seguretat davant possibles subordinacions dels francesos o espanyols. Quan, després de la famosa derrota, celebrada anualment per tots els Catalans el dia 11 de setembre, Felip V ens va absorbir en el seu gran "regne", l'esmentada monarca va callar i va observar immutable tot allò que perdíem. Aquesta traïció, podríem dir-ne, seria etiquetada després com "El cas dels catalans". La campanya d'agraïment als 14 valents de Westminster ja fa temps que està activa, i tothom s'hi pot adherir a través de la pàgina web http://www.casdelscatalans.cat/.
L'acte va tenir lloc en una petita sala del parlament. Per arribar-hi, tot el grup vam passar per enormes "halls" totalment trets d'un imaginari "Harry Potterià", passadissos que transpiraven solemnitat, i portes tancades rere les quals tots erem conscients que s'hi estaven gestant
qüestions claus del Regne Unit.
Durant l'encontre, els tres representants catalans del grup, Agustí Soler, Toni Strubell i Manel Oronich, van expressar la seva gratitud als tres MP, representants dels pobles escocès i gal·lès. Des del meu seient, a la última fila d'una de les ales laterials de la sala, contemplava l'escena conscient que es tractava d'un suport bidireccional, i que tots, tant ells com nosaltres, buscàvem el mateix des de feia temps. Fins i tot es va bromejar comentant que estàvem fent una cursa per saber qui aconseguiria abans la Independència. No vull pensar qui guanyarà, perquè confio que abans o després, tots arribarem a la meta. El que sembla clar, és que tots hi haurem de posar de la nostra part, per poder, algun dia, lluir la medalla.

Ice bar


Es tracta d'un bar situat en un petit carrer "afluent" de Regent's Street, que ofereix una sala construïda quasi exclusivament amb gel. Només el sostre i el terra es salven d'aquest material. Quan hi vam entrar, ens van introduir (literalment) dins un dens i feixuc anorac de tecnologia esquimal, que duia dos guants lligats per protegir mans i dits. L'Ice bar en sí és un recinte molt petit, a l'entrada del qual hi ha un rellotge prou gran que et permet saber el temps que et resta per gaudir de l'experiència. Degut a les baixíssimes temperatures, no és permès estar-hi més de 20-30 minuts. Recordo que aquell dia, un diumenge, estava plovent bastant. Les meves sabates, força precàries, no em van resguardar gens ni mica de l'aigua dels bassals, per la qual cosa els mitjons, convertits en una esponja imparable, estaven totalment "empapats". En entrar dins el bar, la imatge d'uns peus negres, insesibles davant una recent congelació, em va invadir i va seguir dins meu durant tota l'estona. Malgrat tot, això no em va impedir asseborir un bon cocktail dins un got esculpit en una totxana d'aigua gelada, fer fotos frenèticament per immortalitzar l'atmòsfera del lloc i experimentar el tacte del gel als llavis i a les mans. Després de sortir d'allà, recomano, almenys una vegada a la vida, entrar en un Ice bar (n'hi ha també a Barcelona), a no ser, és clar, que es tingui la ocasió de visitar l'Antàrtida o la Sibèria directament. Només una petita recomenació: aneu ben calçats! http://www.belowzerolondon.com/

lunes, 30 de mayo de 2011

La final de Wembley

Per els catalans i aficionats del barça que viuen a Londres, la ressaca de la victòria del passat dissabte promet durar encara uns dies. El mateix dia del partit, aquells que ens vam aproximar a l’estadi de Wembley vam poder comprovar que, també per la seva afició, el barça és més que un club. Ja des del matí, els voltants de l’estadi estaven plens de catalans amb banderes blaugranes i de catalunya, que immortalitzaven el moment i el lloc, conscients que aquell dia passaria a l’història. Diferents atraccions, com futbolins o portaries mòbils, es van habilitar per fer més agradable l’espera. Des de la meva experiència, treballant de cambrera en una de les zones VIP de l’estadi, puc assegurar que l’ambient va ser de celebració constant, tant abans del

partit, com després. Aficionats del Manchester i del barça van compartir copes i sopar demostrant que, tot i la rivalitat, el que se celebrava aquell vespre era una festa esportiva, i que el fet d’arribar a la final, era, ja de per sí, un premi al treball de tota una temporada. Malgrat tot, quan a través de les pantalles de la sala es van anar succeïnt els gols, la tensió i l’alegria es van

mesclar fins que l’àrbitre va marcar el final del partit, sentenciant que, una vegada més, el barça es coronava com el millor d’Europa.
Com ja he dit, la ressaca durarà encara uns dies, i potser encara més pel fet de ser a Londres, lluny de Catalunya, on els catalans que hi vivim, gaudim de les victòries de casa amb una enyorança i un sentiment molt més intens.