Una petita enorme ciutat

Fa una setmana que estem a Londres i sembla que el temps es manté gris. El vent i el fred conviuen amb l'amenaça constant de pluja, tot i que per sort, ja fa molts dies que no hem d'obrir el paraigües. Causalment, els primers dies, en què buscàvem pis desesperadament, van ser durant els que va ploure més i amb més ganes. Com si el temps fos la traducció del nostre estat d'ànim, quan vam saber que tindriem casa, tot es va calmar.
Els dies al Holland Park hostel son tranquils i envoltats de naturalesa. El parc ens rep cada matí quan passem a través d'ell per anar a buscar el bus o per anar a la biblioteca. La guilla que viu al jardí de l'alberg s'esmuny perquè ningú la vegi, a diferència dels molts esquirols que s'han apoderat de les zones verdes.
La cuina comunitària acull puntuals disputes entre els clients, que discutiexen en anglès qui ha robat el menjar de qui, mentre esperen que l'aigua per la pasta comenci a bullir.
El menjador, al costat del jardí, acompanya els hostes solitaris que es refugien en un diari personal, un ordinador o un diari. Encara recordo un vell amic del sud, que vam conèixer fa uns dies, i que es passava hores i hores jugant a l'Scrabble. Gràcies a ell, segurament, ara sabem una mica més d'anglès.
Després de la primera setmana, podem dir que ja tenim lloc per viure, mòbil angles, carnet de la biblioteca i un compte obert. La setmana que ve és probable que ja comencem amb algun curs d'anglès a Greenwich, a 10 minuts d'on viurem a finals de mes. Mentrestant, els viatges amb bus, els passejos per parcs i barris, i alguns museus, ens fan sentir encara turistes, tot i que sabem que mica en mica, ens anem fent més nostra aquesta petita enorme ciutat. Suposo que, com diu la foto, tothom hi té un lloc.