n, vam poder descobrir racons probablement apartats de la ruta turística de la capital, Cardiff. La ciutat té un aire de petitesa bonic, però al mateix temps té vida, activitat, moviment. El centre està ple de botigues internacionals, però tot i així, un no deixa de sentir-se acollit, resguardat, abrigat i no perdut en la immensitat i anonimat d'un Londres, per exemple. El dia que vam visitar Cardiff, era el dia commemoratiu de les forces armades, i vam poder assistir a una curiosa desfilada militar encapçalada, evidentment, per una cabra. A prop del castell d'on sortien els militars, hi ha una petita botiga de souvenirs on vam entrar per fer el "xafarder". L'Alice, l'amiga que viu a la ciutat, ens va explicar la tradició de les "lovespoons", unes culleres tradicionalment de fusta, 
que l'home talla expressament per regalar a la dona que estima. Vaig trobar aquesta tradició tan bonica, que no em vaig poder resistir a demanar un collaret amb un petit penjoll "lovespoon", per recordar-la sempre, i recordar, també, la meva pròpia història d'amor.Un dels racons més bonics de Cardiff és el parc, i el riu que el travessa. Es tracta d'una gran zona verda que aporta un oasis de naturalesa fantàstic, i que presenta vores florides amb una gran varietat de plantes.
El riu baixa dens i ofereix sombres i una riba per on persones i gossos poden refrescar-se a l'aigua en dies d'extrema calor.
A prop del riu, es troba un bosquet enmig de les males herbes en el qual un pot descobrir-hi tombes de pedra molt i molt antigues. El bosc deixa pas a un cementiri verdíssim amb d'altres làpides de pedra, que dibuixen una estampa que, tot i mòrbida, resulta paradoxalment romàntica.
Al vespre vam poder gaudir d'un altre d'aquells racons amagats que només els que viuen a una ciutat son capaços de mostrar-te: El cinema/teatre "Chapter", ofereix un espai de restaurant/bar/pub, una sala de teatre, i dues sales de cinema on
es passen pel·lícules alternatives. És un punt cultural molt interessant que es manté molt actiu i presenta noves propostes constantment.
Per acabar, una altra zona atractiva de Cardiff és la del mar, on antigament hi havia un important port. En aquella zona s'hi troba el parlament de Gal·les, un gran i modern teatre, i una petita església d'estil noruec construïda per la comunitat d'aquell país, que vivia a Cardiff ja fa molt temps. A dins s'hi pot menjar molt bé, tot disfrutant d'unes vistes privilegidaes directament al mar. A la part de dalt s'hi ha establert una acollidora sala d'exposicions, reiterant el fet que Cardiff és una ciutat que estima i cuida l'art i la cultura.
Aquesta excursió va ser la cirereta perfecta per acomiadar un seguit de visites a diferents indrets de l'illa. Tot i això, ens queden destins pendents. El primer d'ells: Escòcia!
, molts tancats a visitants. El que més em va agradar va ser el riu. Sóc dona d'aigua, i el fet que un lloc tingui estanys, rius, llacs o mar, fa que guanyi molts punts. M'agrada sentir l'aigua com córrer, amb aquell xivarri a vegades aixordador, a vegades tan sols un dringar constant i flonjo, d'aigua relliscant sobre aigua, d'un ball sonor vestit amb petites cascades per on invisibles nereides dansen. Vam resseguir el riu, descobrint un passeig absolutament idíl·lic. Tot Anglaterra és increïblement verd, florit, un camp curosament cuidat com un jardí on tothom pot caminar-hi, i seure, i fer una "siesta", com en diuen ells (
i els espanyols, és clar). Cambridge és un poble ideal per emportar-te'l a la butxaca i treure'l quan vols fugir de l'estrés de la gran ciutat. És un paradís no gaire contaminat, que té l'afegit d'haver educat genis, molts dels quals avui en dia segueixen vivint i estudiant al poble, tot i que ja no vesteixen les pintoresques vestimentes d'abans, sinó suaderes on llueixen orgulloses insignes de "I <3 Cambridge", per reiterar la seva pertinença a una èlite mundial
ment envejada per molts universitaris. El dia que hi vam anar nosaltres, era si no l'últim, el penúltim del curs lectiu. Fotografies d'una festa recent estaven penjades al mur d'un carrer, on els protagonistes s'acostaven per identificar aquelles en les que apareixien, i si els hi feien el pes, potser encarregar-ne algunes còpies. Vestits de gala en una recepció luxosa, somriures d'orella a orella, esmòquins glamourosos, i un cert aire a "Made in Chelsea" amb segell campestre. Alguns diran que viure molts mesos a Oxford o Cambridge et fa canviar la visió de conte, per una asfíxia una mica agobiant. Però personalment, donaria el que fos per encabir-me dins un d'aquells vestits caríssims, i aguantar una copa de champagne mentre em fan una fotografia moments abans de la festa de final de curs.
t aquest temps, vaig servir i repostar uns curiosos panets amb panses anomenats "scones", convençuda que es tractava de pa. Es servien amb un pot individual de mermelada, cream i mantega. Tenien molt d'èxit, i constantment n'havíem de col·locar més al taulell. Mai en vaig arribar a tastar cap...fins l'últim dia de tots. Va ser llavors quan vaig descobrir que eren més aviat dolços, i que eren ben diferents del pa. Ja que se m'estaven acabant els 30 minuts de "break", em vaig quedar amb les ganes d'asseborir amb calma un altre "scone". Quan, pocs dies després, uns amics (Kalle i Elf) ens vam venir a visitar, ens vam demanar un favor: anar a fer el te! Vam anar a Covent Garden, a l'encantadora "Le Pain Quotidien"
(
st que va atravessar mitja Europa construïnt ponts d'unió entre pobles, es va desencadenar arran de la massiva manifestació del 10-J, en la que molts vam cridar que Catalunya era una nació, i vam fer volar senyeres ben enlaire, perquè tothom les contemplés. 14 polítics de Westminster van recordar, pocs dies després, que en els confins de la història, ara fa segles, la reina d'Anglaterra, Anna, va acordar amb els catalans, protecció de les lleis que els feien lliures i per tant, seguretat davant possibles subordinacions dels francesos o espanyols. Quan, després de la famosa derrota, celebrada anualment per tots els Catalans el dia 11 de setembre, Felip V ens va absorbir en el seu gran "regne", l'esmentada monarca va callar i va observar immutable tot allò que perdíem. Aquesta traïció, podríem dir-ne, seria etiquetada després com "El cas dels catalans". La campanya
d'agraïment als 14 valents de Westminster ja fa temps que està activa, i tothom s'hi pot adherir a través de la pàgina web 
m va invadir i va seguir dins meu durant tota l'estona. Malgrat tot, això no em va impedir asseborir un bon cocktai
l dins un got esculpit en una totxana d'aigua gelada, fer fotos frenèticament per immortalitzar l'atmòsfera del lloc i experimentar el tacte del gel als llavis i a les mans. Després de sortir d'allà, recomano, almenys una vegada a la vida, entrar en un Ice bar (n'hi ha també a Barcelona), a no ser, és clar, que es tingui la ocasió de visitar l'Antàrtida o la Sibèria directament. Només una petita recomenació: aneu ben calçats!