El zoo de Londres

Anar al zoo sempre suposa una espècie de viatge a través del temps. Quan, ja grans, sentim les ganes de tornar a aquell racó artificial i ple de bèsties és perquè el nen (o la nena) que portem dins nostre, ens ha fet pessigolles i ens ha demanat que, si us plau, el portem a veure elefants i li comprem un gelat, perquè pugui donar part de la galeta als animals. Així que entrem a dins i, com si el plànol del zoo fos un mapa de la sabana inexplorada,

anem completant un recorregut immens i inacabable, a través del qual ens teletransportem a mil hàbitats diferents i coneixem milions de criatures que no havíem ni vist a través de la televisió. Ens espantem davant rèptils endormiscats als quals imaginem en ple atac...ens esgarrifem davant de rates a les que no volem ni veure a través del cristall... i ens endolsim davant cries d'una patositat i tendresa iressistibles. Ocells de mil colors sobrevolen les nostres expressions bocabadades, i ens repten a allargar la mà per acariciar-los el plumatge, mentre ells, amb una solemnitat quasi arrogant, demostren la seva indiferència cap a nosaltres.

El nen que portem a dins ens demana espectacles i ens arrossega,

tossut, a les exhibicions programades per meravellar a petits i grans. Ocells i altres bèsties obeeixen les paraules dels seus joves entrenadors, "salta, vola, vine, dona la pota, fes un petó", i les rialles i aplaudiments del públic es convaliden per una recompensa en forma de caramel de carn, peix o verdura. Mentre el nen de dins nostre s'ho mira embadalit, la nostra raó adulta reflexiona sobre l'ensinistrament, i s'adona que cap d'aquells animals és simpàtic amb nosaltres perquè li haguem caigut bé: l'interès és, en tots ells, el que els condiciona el comportament. Som també així les persones?

Visita al sud d'Anglaterra

Dimecres a la tarda vam agafar un coach en direcció al sud. Al cap de tres hores arribàvem a Poole, un poble costaner on viu la Barbara i la seva família, a qui anàvem a visitar durant dos dies. El cansament del viatge va quedar arreconat davant l'acollida que vam rebre i l'ambient, "lovely" seria l'adjectiu en anglès, de la casa. Com que varem arribar més tard de l'hora en què habitualment sopen les famílies angleses, vam menjar amb absoluta devoció la pizza (fantàstica) i l'amanida que la Barbara ens va preparar i ens vam unir a la família per conversar una estona (o intentar-ho, tenint en compte el nostre encara bàsic anglès) abans de caure rendits al llit.

L'endemà va ser, pel que es veu, una còpia fidedigne del que sol ser un dia al sud. Vent constant i un fred que sembla que porti trossets de gotes d'aigua, que no se sap si son de la pluja o del mar. Poole i Bornemouth son dos pobles anne

xionats, que malgrat la proximitat, a mi em van semblar ben diferents. Mentre Bornemouth sembla preparat pel turisme estiuenc, amb una platja plena de negocis (en aquesta època tancats) i uns carrers aprovisionats de comerços, Poole respira un aire de pescadors, les barques encara són les protagonistes de la platja i del port, i el centre és petit i abastable, amb la petitesa i l'encant dels pobles de tota la vida.

Avui al matí, hem decidit caminar per anar a buscar el coach de tornada. Teníem temps i encara ens faltava veure tota una part que ahir no vam saber trobar. Un immens llag, o aiguamoll, al que hem vorejat meravellats per una bellesa salvatge que ens hagués fet ràbia no veure. Cignes i ocells viuen allí acostumats a un clima a vegades dur, però que segur que es calma durant els mesos càlids.

Queda pendent, doncs, una segona visita a l'estiu. I si pot ser amb el banyador posat, molt millor.

Des d'aquí, gràcies per aquests dies fantàstics!*

BBC Mundo

Feia segles que no m'asseia a escriure quatre línies sobre la nostra aventura londinenca. Així que ara que tinc temps, i que estem esperant l'arribada d'uns amics, aprofito per fer balanç de les últimes setmanes.

Ara fa ben bé set dies vaig acabar les pràctiques a la BBC (Mundo). Va ser un mes meravellós, compartit amb un equip molt acollidor, amb una barreja de procedències ben interessant i enriquiodora.

El primer dia, la impressió de que un becari de BBC era l'encarregat de portar els cafès i fer les fotocòpies, m'acompanyava constantment. Fins que em van dir que allà, qui volia treballar, treballava

. I jo, ja que estava a la BBC, volia treballar! El repte de veure un article signat per mi publicat a la web va ser el que em va motivar dia rere

dia a buscar temes, investigar i contactar amb mil i un personatges a qui fer una entrevista. Mentrestant, la meva feina era donar un cop de ma al departament d'interactius, editar fotografies, crear galeries de fotos, escriure peus de foto o traduir articles de l'anglès al castellà.

El resultat després d'aquest mes són tres articles publicats, dues entrevistes fetes (una a un artista de graffiti i una a una jove estrella imitadora de Lady Gaga), i un reportatge de video que dilluns anirem a grabar, a una guarderia del nord de Londres.

Més enllà del resum acadèmic, de la feina feta i de la satisfacció dels articles que queden registrats per sempre a la web, m'emporto el record d'una gent fantàstica, a qui he d'agrair (de fet ja ho he fet i ho tornaria a fer), la seva amabilitat.

Sens dubte aquest mes ha estat, de moment, una de les millors sorpreses que m'ha ofert la meva estada a la capital anglesa.