La final de Wembley

Per els catalans i aficionats del barça que viuen a Londres, la ressaca de la victòria del passat dissabte promet durar encara uns dies. El mateix dia del partit, aquells que ens vam aproximar a l’estadi de Wembley vam poder comprovar que, també per la seva afició, el barça és més que un club. Ja des del matí, els voltants de l’estadi estaven plens de catalans amb banderes blaugranes i de catalunya, que immortalitzaven el moment i el lloc, conscients que aquell dia passaria a l’història. Diferents atraccions, com futbolins o portaries mòbils, es van habilitar per fer més agradable l’espera. Des de la meva experiència, treballant de cambrera en una de les zones VIP de l’estadi, puc assegurar que l’ambient va ser de celebració constant, tant abans del

partit, com després. Aficionats del Manchester i del barça van compartir copes i sopar demostrant que, tot i la rivalitat, el que se celebrava aquell vespre era una festa esportiva, i que el fet d’arribar a la final, era, ja de per sí, un premi al treball de tota una temporada. Malgrat tot, quan a través de les pantalles de la sala es van anar succeïnt els gols, la tensió i l’alegria es van

mesclar fins que l’àrbitre va marcar el final del partit, sentenciant que, una vegada més, el barça es coronava com el millor d’Europa.

Com ja he dit, la ressaca durarà encara uns dies, i potser encara més pel fet de ser a Londres, lluny de Catalunya, on els catalans que hi vivim, gaudim de les victòries de casa amb una enyorança i un sentiment molt més intens.

Visita a Oxford

Ara que ja encarem la recta final de la nostra estada a Anglaterra, és hora de començar a tatxar destinacions per visitar de la llista. Una de les que ocupava si no el primer, el segon lloc, era Oxford. A només dues hores en autobús de Londres, aquesta petita ciutat envoltada d'un paisatge verdíssim amb esquitxos d'ovelles aquí i allà, ens va deleitar amb un dia assoleiat i una temperatura idíl·lica. Oxford em va encisar des del primer moment, des de la primera placeta on vam anar a petar des de la petita estació de busos. La petitesa del lloc, en comparació a Londres, es converteix en un acolliment càlid, amistós. Es tracta d'una ciutat de conte, que repta als turistes a endevinar qui va ser primer, ella o Harry Potter. Caminar pels carrers i passar per davant dels colleges et transporta inevitablement a l'ambient de l'escola de màgia. Oxford està ple d'universitaris, joves que fan esport, que treballen part-time als pubs i cafès, joves que toquen música al carrer....joves que, tot i estudiar en una de les millors universitats del planeta, segueixen sent joves amb ganes de divertir-se. Les seves bicicletes, transport oficial de la ciutat, reposen una al costat de l'altre repenjades a les baranes dels colleges i jardins, mentre aquells que ja han acabat les classes o la jornada de feina, llisquen sobre d'elles esquivant busos i cotxes. La sensació que em va donar, és que Oxford és una ciutat densa, en el sentit que es concentra moltíssima història, moltíssim coneixement i moltíssim art en molt poc espai. És una ciutat que (sempre i quan paguis!) costa acabar-te-la amb un sol dia. També és un lloc per assaborir lentament, un slow-food cultural, que convida a passar-hi una temporada, i a convertir-te en un membre mes de la fantàstica comunitat internacional d'universitaris que hi viuen. Oxford, no ens enganyem, és un enorme campus selecte, on hi estudia l'èlite privilegiada que ha tingut la intel·ligència o els diner per fer-ho.

Els privilegiats que poden apuntar-se a curses de regates o competicions de tir amb arc contra Cambridge, el llegendari rival. Privilegiats que han après a conviure amb els turistes que no es cansen de contemplar els seus edificis, colleges, jardins i escenaris de Hogwarts, mentre ells viuen un dia a dia, entre la realitat i la ficció.

La v/bellesa de Londres

Aquests dies, des de que treballo al British Museum, tinc la oportunitat de passar llargues estones contemplant Londres. Primer a la parada del bus, perdent la meva (curta) vista al final d'inacabables carrers esperant que el 188 tregui el morro per la cantonada; després des de la que ja s'ha convertit en la meva poltrona habitual, al seient del davant del pis de dalt, just a tocar del vidre. Tot i que em sé el recorregut de memòria, cada dia em deixo arrastrar pels escenaris que recorrem, com si els descobrís de nou.

Aquests dies, he començat dient, he tingut temps de radiografiar Londres com si fos u

na artista plàstica, i la ciutat, la musa que estic a punt de pintar.

Miro cada trosset de carrer, cada vianant, cada cotxe. Veig la seva bellesa, que emergeix de la seva vellesa, al rerefons del maquillatge contemporani. Cultures de tots i cadascun dels racons del planeta conviuen en aquest plató gegantí, que conserva les seves arrels amb una dignitat per tots reconeguda. Es tracta

d'un orgull i un amor per la tradició, que els ha fet conservar dins de preuades vitrines, els seus guàrdies, els seus taxis, els seus busos vermells...les seves cases blanques amb columnes a l'escala, els seus barris de color d'humitat, els seus carrers, on encara ressona

l'eco dels últims cavalls. Tot això que els anglesos estimen i que ha estat tan fàcil de convertir en souvenirs. Arreu del món, tots

hem admirat la història de la ciutat, hem somniat visitar-la, i hem decidit quedar-nos'en un bocí quan hem comprat un imant del Big Ben, que hem enganxat somrients a la nevera. El Londres etern i immortal ha après a oferir el bracet a les onades de nous habitants, que aixoplugats sota l'idiome anglès, han format des de zero, una nova identitat transcultural: Són habitants de Londres, amb arrels pròpies, que promulguen als quatre vents, el seu amor per aquesta ciutat. Allò nou i heterogeni, allò de l'avui i del demà, teixeix una riquesa preciosa amb un passat centenari que es reinventa dia rere dia, i que em repta a redescobrir-lo, mentre torno a casa en bus.

4 mesos

esprés de quatre mesos vivint a Londres, és hora de fer balanç. Miro enrere i somric. No ho puc evitar. Somric com l'àvia a qui el nét li demana coses de quan era jove. Sap que hi ha episodis tristos i difícils, però s'adona que se n'ha ensortit prou bé. El mateix em passa a mi. Abans de venir, els interrogants sobre la nostra sort eren, a vegades, asfixiants. Sols en un país nou, disposats a començar una nova vida (encara que fos, només, per uns mesos). Sense casa, sense feina, sense conèixer ningú. Buscar allotjament, buscar activitats a fer, trobar feina (canviar de feina)...els dies als albergs (3 setmanes!), el curs d'anglès, la pluja (i la calamarsa), la vida (cara)...i els amics que vas fent, l'apassionant món dels joves que viatgen, la comunitat que d'alguna manera, existeix, i en la qual et sents bé, perquè tu també, has fet un viatge. També estàs lluny de casa, parles un idiome que no és el teu, vius un dia a dia diferent...la comunitat, per dir-ho així, és infinita i meravellosa...cada persona a qui coneixes i amb qui parles, amb qui intercanvies les preguntes de sempre (d'on ets? quan portes aqui? fins quan t'hi estaras?), passa a formar-ne part, i mica mica, no et trobes tan sol.

Miro enrere i estic contenta del que hem fet, i del que hem assolit. Miro ara endavant, i veig un jardí verdíssim, un arbre florit que acarona el davant del menjador de vidre, composant una postal bellíssima. Aquí és on visc.

El barri en el que vivim, rodejat d'aigua i ànecs, pollets i polles d'aigua que ens obsequien amb nedades i volades que mirem embadalits, és el més semblant que conec, a un jardí de conte. Dos parcs, un per cada costat, ens ofereixen terres encatifats de gespa, on geure durant la tarda, respirant sense fer res. Rierols amb ponts de fusta, camins i dreceres, llacs i estanys amb nenúfars, a punt per ser capturats en un llenç impressionista. Nens rient i parelles que xiuxiuegen, pilotes de futbol, i bicicletes.

Suposo que no podria demanar viure en un lloc millor. Per això quan miro enrere, m'adono de que som afortunats de poder viure en aquest barri durant uns mesos de la nostra vida. I això mateix m'ho repeteixo, cada matí i cada vespre, quan ressegueixo el camí del tren.

El casament reial

En motiu del casament del príncep William i Kate Middleton, els londinencs (i suposo que en general tots els anglesos), vam acostumar-nos a veure tot sovint els rostres perennement somrients dels dos nuvis: a les revistes i diaris, en postals, en banderes, posters...setmanes abans de l'esdeveniment la parella s'havia convertit en quasi uns parents més, uns amics propers als que, per molt republicà que siguis, tens ganes de veure guarnits amb les seves millors gales, i declarant-se el "si" a l'abadia de Westminster. Sobretot ella, vestida de blanc i convertida literalment en princesa..i no pots deixar de pensar, molt fluix, dins teu, "quin goig que fa". Acte seguit, potser per amagar la culpabilitat d'alabar una cerimònia tan inexcusablement cara i ofanosament innecessària, penses que no deixa de ser un casament com un altre, ja que no deixen de ser dos joves com uns altres. Penses que ell no va fer res per merèixer-se l'honor de príncep, ni tampoc ho va fer el seu pare, ni la seva àvia. Penses que les persones fan i desfan el que poden amb el que la vida els hi permet, i que la sort és aquí, el més bondadós i més maquiavèlic dels jugadors. Tampoc ella va fer res especial per acabar lluint corona...va ser una nena normal, amb joguines normals i amics normals. Somnis normals - anys llum de casar-se amb un príncep -, aspiracions normals, aficions normals. Una família normal, en un poble normal, una carrera normal, en una universitat - relativament - normal. Que la seva vida i la de William convergissin a la facultat, que els seus cercles socials els unissin i que alguna cosa en ella cridés l'atenció en ell, són circumstàncies atzaroses, amb uns percentatges baixíssims de possibilitats, ben bé igual que aquelles que feren que la cèl·lula reproductiva masculina s'unís amb la femenina per engendrar un príncep.

Mirat així, no és res més que un casament, un acte d'amor...dos joves enamorats, producte de l'atzar.