4 mesos

esprés de quatre mesos vivint a Londres, és hora de fer balanç. Miro enrere i somric. No ho puc evitar. Somric com l'àvia a qui el nét li demana coses de quan era jove. Sap que hi ha episodis tristos i difícils, però s'adona que se n'ha ensortit prou bé. El mateix em passa a mi. Abans de venir, els interrogants sobre la nostra sort eren, a vegades, asfixiants. Sols en un país nou, disposats a començar una nova vida (encara que fos, només, per uns mesos). Sense casa, sense feina, sense conèixer ningú. Buscar allotjament, buscar activitats a fer, trobar feina (canviar de feina)...els dies als albergs (3 setmanes!), el curs d'anglès, la pluja (i la calamarsa), la vida (cara)...i els amics que vas fent, l'apassionant món dels joves que viatgen, la comunitat que d'alguna manera, existeix, i en la qual et sents bé, perquè tu també, has fet un viatge. També estàs lluny de casa, parles un idiome que no és el teu, vius un dia a dia diferent...la comunitat, per dir-ho així, és infinita i meravellosa...cada persona a qui coneixes i amb qui parles, amb qui intercanvies les preguntes de sempre (d'on ets? quan portes aqui? fins quan t'hi estaras?), passa a formar-ne part, i mica mica, no et trobes tan sol.

Miro enrere i estic contenta del que hem fet, i del que hem assolit. Miro ara endavant, i veig un jardí verdíssim, un arbre florit que acarona el davant del menjador de vidre, composant una postal bellíssima. Aquí és on visc.

El barri en el que vivim, rodejat d'aigua i ànecs, pollets i polles d'aigua que ens obsequien amb nedades i volades que mirem embadalits, és el més semblant que conec, a un jardí de conte. Dos parcs, un per cada costat, ens ofereixen terres encatifats de gespa, on geure durant la tarda, respirant sense fer res. Rierols amb ponts de fusta, camins i dreceres, llacs i estanys amb nenúfars, a punt per ser capturats en un llenç impressionista. Nens rient i parelles que xiuxiuegen, pilotes de futbol, i bicicletes.

Suposo que no podria demanar viure en un lloc millor. Per això quan miro enrere, m'adono de que som afortunats de poder viure en aquest barri durant uns mesos de la nostra vida. I això mateix m'ho repeteixo, cada matí i cada vespre, quan ressegueixo el camí del tren.