El casament reial

En motiu del casament del príncep William i Kate Middleton, els londinencs (i suposo que en general tots els anglesos), vam acostumar-nos a veure tot sovint els rostres perennement somrients dels dos nuvis: a les revistes i diaris, en postals, en banderes, posters...setmanes abans de l'esdeveniment la parella s'havia convertit en quasi uns parents més, uns amics propers als que, per molt republicà que siguis, tens ganes de veure guarnits amb les seves millors gales, i declarant-se el "si" a l'abadia de Westminster. Sobretot ella, vestida de blanc i convertida literalment en princesa..i no pots deixar de pensar, molt fluix, dins teu, "quin goig que fa". Acte seguit, potser per amagar la culpabilitat d'alabar una cerimònia tan inexcusablement cara i ofanosament innecessària, penses que no deixa de ser un casament com un altre, ja que no deixen de ser dos joves com uns altres. Penses que ell no va fer res per merèixer-se l'honor de príncep, ni tampoc ho va fer el seu pare, ni la seva àvia. Penses que les persones fan i desfan el que poden amb el que la vida els hi permet, i que la sort és aquí, el més bondadós i més maquiavèlic dels jugadors. Tampoc ella va fer res especial per acabar lluint corona...va ser una nena normal, amb joguines normals i amics normals. Somnis normals - anys llum de casar-se amb un príncep -, aspiracions normals, aficions normals. Una família normal, en un poble normal, una carrera normal, en una universitat - relativament - normal. Que la seva vida i la de William convergissin a la facultat, que els seus cercles socials els unissin i que alguna cosa en ella cridés l'atenció en ell, són circumstàncies atzaroses, amb uns percentatges baixíssims de possibilitats, ben bé igual que aquelles que feren que la cèl·lula reproductiva masculina s'unís amb la femenina per engendrar un príncep.

Mirat així, no és res més que un casament, un acte d'amor...dos joves enamorats, producte de l'atzar.