Anar al zoo sempre suposa una espècie de viatge a través del temps. Quan, ja grans, sentim les ganes de tornar a aquell racó artificial i ple de bèsties és perquè el nen (o la nena) que portem dins nostre, ens ha fet pessigolles i ens ha demanat que, si us plau, el portem a veure elefants i li comprem un gelat, perquè pugui donar part de la galeta als animals. Així que entrem a dins i, com si el plànol del zoo fos un mapa de la sabana inexplorada,
anem completant un recorregut immens i inacabable, a través del qual ens teletransportem a mil hàbitats diferents i coneixem milions de criatures que no havíem ni vist a través de la televisió. Ens espantem davant rèptils endormiscats als quals imaginem en ple atac...ens esgarrifem davant de rates a les que no volem ni veure a través del cristall... i ens endolsim davant cries d'una patositat i tendresa iressistibles. Ocells de mil colors sobrevolen les nostres expressions bocabadades, i ens repten a allargar la mà per acariciar-los el plumatge, mentre ells, amb una solemnitat quasi arrogant, demostren la seva indiferència cap a nosaltres.
El nen que portem a dins ens demana espectacles i ens arrossega,
tossut, a les exhibicions programades per meravellar a petits i grans. Ocells i altres bèsties obeeixen les paraules dels seus joves entrenadors, "salta, vola, vine, dona la pota, fes un petó", i les rialles i aplaudiments del públic es convaliden per una recompensa en forma de caramel de carn, peix o verdura. Mentre el nen de dins nostre s'ho mira embadalit, la nostra raó adulta reflexiona sobre l'ensinistrament, i s'adona que cap d'aquells animals és simpàtic amb nosaltres perquè li haguem caigut bé: l'interès és, en tots ells, el que els condiciona el comportament. Som també així les persones?
No hay comentarios:
Publicar un comentario