Les 100 coses que he fet a Londres (Alba)

1- He viatjat asseguda segon pis del busos vermells.

2- M'he estirat i rebolcat a la gespa de Hyde Park.

3- He llegit el diari "metro" al metro.

4- He pres el te amb "scones" a un restaurant francès de Covent Garden.

5- He visitat la National Gallery amb l'Alison.

6- He visitat la Portrait Gallery amb en Marc.

7- He visitat la Tate Gallery i Tate Modern sola.

8- He assistit a un musical al Victoria Palace, asseguda a primera fila, mentre veia volar un petit Billy Elliot.

9- He anat al cinema.

10- He dinat i sopat entrepants al Pret a Mangé.

11- He assistit a una festa alternativa durant la boda real, a prop de Bricklane.

12- M'he enganxat a la sèrie "Made in Chelsea", i recordat les seves escenes quan passejava pels carrers de cases blanques.

13- He menjat "fish and chips"

14- He fet pràctiques a la BBC durant un mes.

15- He vist publicats articles firmats a la web de la BBC.

16- He estudiat Marketing a la City University.

17- He estudiat Publicitat a la University of Arts.

18- He fet hamburgueses i cerveses en pubs anglesos.

19- He passejat per la vora del Tàmesis.

20- He contemplat Trafalgar Square des del pis de dalt de tot de la Portrait Gallery.

21- He visitat Oxford.

22- He fet de cambrera al Museu d'Història Natural.

23- He visitat dinosaures i ocells dissecats al mateix museu on treballava.

24- He treballat de cambrera a la zona VIP de periodistes durant la final de la Champions.

25- He pogut celebrar la victòria del meu equip servint copes a catalans eufòrics.

26- He parlat amb la Mònica Terribas.

27- He treballat al Museu Britànic.

28- He fet de cangur.

29- He fet intercanvi lingüístic (1 dia i gràcies!)

30- He gravat cròniques com a corresponsal a Londres d'un programa de ràdio.

31- M'he fet la targeta "Club Card" del Tesco.

32- He comprat te de taronja i ous de pàsqua a Harrods.

33- M'he firat a Primark.

34- He passat mitja hora a l'Ice Bar, lluitant per no congelar-me.

35- He visitat Cambridge.

36- He passat un cap de setmana a Poole, al sud d'Anglaterra, a casa de la Barbara i la seva família.

37- M'he examinat de dues assignatures d'Història de l'art a la seu de la UNED a Londres, a Portobello Road.

38- He vist esquirols, paons reals, guilles i rates.

39- He viscut en una casa amb jardí, en un barri ple de canals i llacs.

40- He gaudit d'una nit francesa de "crepes"

41- He gaudit de barbacoes on tots els assistents menys nosaltres eren italians.

42- He gaudit d'una barbacoa per celebrar els 18 anys de l'Alison.

43- He mirat partits del barça per l'Sky.

44- He parlat i discutit sobre Catalunya amb gent que no entenia que som una nació.

45- He entrat dins el parlament de Westminster.

46- He donat suport a la campanya "Tots a Westminster".

47- He visitat el teatre de Sheakspeare.

49- M'he perdut pel meravellós mercat de Bricklane.

49- He regatejat a Camden Town i m'he comprat un gorro.

50- He rebut una rosa sorpresa a casa el dia de Sant Jordi (gràcies papa)

51- He fet picnics al parc, com tot bon anglès!

52- He fet treure fum a l'Oyster.

53- M'he barallat amb la burocràcia anglesa.

54- He sopat menjar Tailandès tot parlant de la situació del periodisme actual.

55- He anat a una entrevista per treballar al McDonalds.

56- He fet cursos d'anglès en una escola del British Council.

57- He viscut un sopar de comiat amb cintes decoratives on s'hi podia llegir "Good luck".

58- He escrit postals i he rebut postals (els anglesos tenen una gran passió per tota mena de postals i per a totes les ocasions)

59- He fet una presentació oral sobre la Pepsi.

60- He viatjat a Cardiff, Gal·les, i he conegut aquesta acollidora ciutat.

61- He sopat falafel al centre cultural Chapter (gran descobriment)

62- He completat una targeta de 10 cafès al Cafe Nero, i n'hem pogut demanar un de gratuït.

63- He sobreviscut a una calamarsada al mig de Hyde Park.

64- He sobreviscut a una onada de calor el dia que vam arribar a 36ºC.

65- He celebrat l'aniversari d'en Marc en una festeta a casa.

66- He fet de guia turística a tots aquells que ens heu visitat (gràcies!)

67- He entrat a la botiga del National Geographic.

66- He contat ferraris aparcats en un carrer de South Kensington (cap a 6 o 7)

67- He treballat (1 dia) al restaurant "Serpentine" de Hyde Park, i he estat a pocs metres d'un niu de cignes ple d'ous.

68- He dormit tres setmanes en un alberg.

69- He sopat en un buffet lliure de China Town.

70- He provat algues xines i m'han encantat.

71- He deleitat una madalena cuinada per en Derek.

72- He escoltat la guitarra a l'habitació de dalt (molt relaxant)

73- He fet videoconferències amb Catalunya :)

74- He enyorat (els pares i els amics)

75- He anat a entrevistes de feina.

76- He llegit un llibre en català que vaig rebre en un paquet provinent de Vic.

77- He anat a correus a buscar un paquet amb llonganisses.

78- He après a dormir sense persianes.

79- He aconseguit seguir una pel·lícula en anglès sense necessitat de subtítols.

80- M'he quedat tirada a Victoria Station a les 4 de la nit, sola.

81- (he sobreviscut al punt número 80)

82- He vist a la Charlize Theron asseguda al restaurant on treballava.

83- He sigut feliç.

84- He escrit articles, poesia, notícies.

85- He regat i vist créixer menta i julibert al meu jardí.

86- He començat un blog (http://dequeestavemparlant.blogspot.com/)

87- He dinat i passejat per Greenwhich.

88- He vist les portes de colors de Notting Hill.

89- He assistit a les discussions de l'Speaker's Corner.

88- He somrigut, esgarrifat i sorprès al Zoo de Londres.

89- M'han "regalat" un collaret de "lovespoon", una tradició molt romàntica de Gal·les (gràcies Marc!)

90- He sopat a "Va Piano", un original restaurant italià que ens va recomenar en Kalle.

91- He dormit al terra d'un acollidor estudi de 30 mentre quadrats (gràcies Alice!)

92- He jugat a l'scrabble amb un vellet misteriós que deia dedicar-se a caçar dimonis.

93- He ajudat a aprendre espanyol a una dona polaca que em servia el dinar a la feina.

94- He vist l'anunci d'Estrella Damm rodat a Menorca, moments abans de començar una pel·lícula al cinema.

95- He plorat.

96- M'he emocionat.

97- He recordat i he somniat.

98- He madurat.

99- He portat un diari on he reflectit els moments més importants d'aquests 6 mesos.

100- M'he dirigit a l'aeroport, per agafar el vol de tornada.

Gal·les!

Una de les últimes excursions que hem fet abans de deixar enrere (temporalment) aquest atractiu país, és a Gal·les. Gràcies a uns amics que hi viuen, vam poder descobrir racons probablement apartats de la ruta turística de la capital, Cardiff. La ciutat té un aire de petitesa bonic, però al mateix temps té vida, activitat, moviment. El centre està ple de botigues internacionals, però tot i així, un no deixa de sentir-se acollit, resguardat, abrigat i no perdut en la immensitat i anonimat d'un Londres, per exemple. El dia que vam visitar Cardiff, era el dia commemoratiu de les forces armades, i vam poder assistir a una curiosa desfilada militar encapçalada, evidentment, per una cabra. A prop del castell d'on sortien els militars, hi ha una petita botiga de souvenirs on vam entrar per fer el "xafarder". L'Alice, l'amiga que viu a la ciutat, ens va explicar la tradició de les "lovespoons", unes culleres tradicionalment de fusta,

que l'home talla expressament per regalar a la dona que estima. Vaig trobar aquesta tradició tan bonica, que no em vaig poder resistir a demanar un collaret amb un petit penjoll "lovespoon", per recordar-la sempre, i recordar, també, la meva pròpia història d'amor.Un dels racons més bonics de Cardiff és el parc, i el riu que el travessa. Es tracta d'una gran zona verda que aporta un oasis de naturalesa fantàstic, i que presenta vores florides amb una gran varietat de plantes.

El riu baixa dens i ofereix sombres i una riba per on persones i gossos poden refrescar-se a l'aigua en dies d'extrema calor.

A prop del riu, es troba un bosquet enmig de les males herbes en el qual un pot descobrir-hi tombes de pedra molt i molt antigues. El bosc deixa pas a un cementiri verdíssim amb d'altres làpides de pedra, que dibuixen una estampa que, tot i mòrbida, resulta paradoxalment romàntica.

Al vespre vam poder gaudir d'un altre d'aquells racons amagats que només els que viuen a una ciutat son capaços de mostrar-te: El cinema/teatre "Chapter", ofereix un espai de restaurant/bar/pub, una sala de teatre, i dues sales de cinema on

es passen pel·lícules alternatives. És un punt cultural molt interessant que es manté molt actiu i presenta noves propostes constantment.

Per acabar, una altra zona atractiva de Cardiff és la del mar, on antigament hi havia un important port. En aquella zona s'hi troba el parlament de Gal·les, un gran i modern teatre, i una petita església d'estil noruec construïda per la comunitat d'aquell país, que vivia a Cardiff ja fa molt temps. A dins s'hi pot menjar molt bé, tot disfrutant d'unes vistes privilegidaes directament al mar. A la part de dalt s'hi ha establert una acollidora sala d'exposicions, reiterant el fet que Cardiff és una ciutat que estima i cuida l'art i la cultura.

Aquesta excursió va ser la cirereta perfecta per acomiadar un seguit de visites a diferents indrets de l'illa. Tot i això, ens queden destins pendents. El primer d'ells: Escòcia!

Visita a Cambridge

Després de visitar Oxford, no podíem tornar a casa sense arribar-nos a Cambridge, la seva eterna rival, germana-cosina. Constantment comparades, alguns prefereixen Oxford, mentre d'altres (potser fins i tot jo), la petita Cambridge. Tot i que ens va ploure, vam poder passejar pels carrerons de porcellana del poble, mirar des del pany de les portes, els jardins dels Colleges, molts tancats a visitants. El que més em va agradar va ser el riu. Sóc dona d'aigua, i el fet que un lloc tingui estanys, rius, llacs o mar, fa que guanyi molts punts. M'agrada sentir l'aigua com córrer, amb aquell xivarri a vegades aixordador, a vegades tan sols un dringar constant i flonjo, d'aigua relliscant sobre aigua, d'un ball sonor vestit amb petites cascades per on invisibles nereides dansen. Vam resseguir el riu, descobrint un passeig absolutament idíl·lic. Tot Anglaterra és increïblement verd, florit, un camp curosament cuidat com un jardí on tothom pot caminar-hi, i seure, i fer una "siesta", com en diuen ells (i els espanyols, és clar). Cambridge és un poble ideal per emportar-te'l a la butxaca i treure'l quan vols fugir de l'estrés de la gran ciutat. És un paradís no gaire contaminat, que té l'afegit d'haver educat genis, molts dels quals avui en dia segueixen vivint i estudiant al poble, tot i que ja no vesteixen les pintoresques vestimentes d'abans, sinó suaderes on llueixen orgulloses insignes de "I <3 Cambridge", per reiterar la seva pertinença a una èlite mundialment envejada per molts universitaris. El dia que hi vam anar nosaltres, era si no l'últim, el penúltim del curs lectiu. Fotografies d'una festa recent estaven penjades al mur d'un carrer, on els protagonistes s'acostaven per identificar aquelles en les que apareixien, i si els hi feien el pes, potser encarregar-ne algunes còpies. Vestits de gala en una recepció luxosa, somriures d'orella a orella, esmòquins glamourosos, i un cert aire a "Made in Chelsea" amb segell campestre. Alguns diran que viure molts mesos a Oxford o Cambridge et fa canviar la visió de conte, per una asfíxia una mica agobiant. Però personalment, donaria el que fos per encabir-me dins un d'aquells vestits caríssims, i aguantar una copa de champagne mentre em fan una fotografia moments abans de la festa de final de curs.

El veritable te: amb "scones"

Durant els sis mesos que hem viscut a Londres, he tingut la oportunitat de fer moltes coses, visitar molts llocs i tenir experiències totalment noves. Durant els darrers mesos, vaig estar treballant a la cafeteria del Museu Britànic (Gallery Cafe). Es tracta d'un lloc que presenta una curiosa mescla entre una cafeteria anglesa i austríaca, força agradable, tot i que té poc a guanyar al costat del meu adorat "Cafè Nero". Vaig estar treballant en aquesta cafeteria durant mes i mig, i durant aquest temps, vaig servir i repostar uns curiosos panets amb panses anomenats "scones", convençuda que es tractava de pa. Es servien amb un pot individual de mermelada, cream i mantega. Tenien molt d'èxit, i constantment n'havíem de col·locar més al taulell. Mai en vaig arribar a tastar cap...fins l'últim dia de tots. Va ser llavors quan vaig descobrir que eren més aviat dolços, i que eren ben diferents del pa. Ja que se m'estaven acabant els 30 minuts de "break", em vaig quedar amb les ganes d'asseborir amb calma un altre "scone". Quan, pocs dies després, uns amics (Kalle i Elf) ens vam venir a visitar, ens vam demanar un favor: anar a fer el te! Vam anar a Covent Garden, a l'encantadora "Le Pain Quotidien" (http://www.lepainquotidien.com/), un local intimista i amb un minimalista rústic acollidor, que em va transportar directament a un petit racó d'un poblet francès. Vam prendre te (què millor que fer d'anglesos en un decorat completament francès, al bell mig de Londres?) i vam demanar, com no, "scones", amb crema i mermelada fresca. Ara m'arrapenteixo d'haver descobert aquestes petites meravelles gastronòmiques típicament angleses, a la baixada de la meva estada. Combinar glops d'English Breakfast amb mossegades a aquesta pasta esponjosa et va sentir part d'un ritual que perviu des de temps remots fins ara, i que ara em sembla imprescindible, per una "hora del te" com cal. Turistes de Londres: a cup of tea with a scone, please!

A les entranyes del Big Ben

El dia 13 de Juny va tenir lloc una trobada molt especial al parlament anglès. Uns 150 catalans van viatjar fins a Londres per entregar una carta d'agraïment a 14 MP (members of parliament) que l'any passat van redactar una moció de suport a l'autodeterminació de Catalunya. Aquest petit gran gest que va atravessar mitja Europa construïnt ponts d'unió entre pobles, es va desencadenar arran de la massiva manifestació del 10-J, en la que molts vam cridar que Catalunya era una nació, i vam fer volar senyeres ben enlaire, perquè tothom les contemplés. 14 polítics de Westminster van recordar, pocs dies després, que en els confins de la història, ara fa segles, la reina d'Anglaterra, Anna, va acordar amb els catalans, protecció de les lleis que els feien lliures i per tant, seguretat davant possibles subordinacions dels francesos o espanyols. Quan, després de la famosa derrota, celebrada anualment per tots els Catalans el dia 11 de setembre, Felip V ens va absorbir en el seu gran "regne", l'esmentada monarca va callar i va observar immutable tot allò que perdíem. Aquesta traïció, podríem dir-ne, seria etiquetada després com "El cas dels catalans". La campanya d'agraïment als 14 valents de Westminster ja fa temps que està activa, i tothom s'hi pot adherir a través de la pàgina web http://www.casdelscatalans.cat/.

L'acte va tenir lloc en una petita sala del parlament. Per arribar-hi, tot el grup vam passar per enormes "halls" totalment trets d'un imaginari "Harry Potterià", passadissos que transpiraven solemnitat, i portes tancades rere les quals tots erem conscients que s'hi estaven gestant

qüestions claus del Regne Unit.

Durant l'encontre, els tres representants catalans del grup, Agustí Soler, Toni Strubell i Manel Oronich, van expressar la seva gratitud als tres MP, representants dels pobles escocès i gal·lès. Des del meu seient, a la última fila d'una de les ales laterials de la sala, contemplava l'escena conscient que es tractava d'un suport bidireccional, i que tots, tant ells com nosaltres, buscàvem el mateix des de feia temps. Fins i tot es va bromejar comentant que estàvem fent una cursa per saber qui aconseguiria abans la Independència. No vull pensar qui guanyarà, perquè confio que abans o després, tots arribarem a la meta. El que sembla clar, és que tots hi haurem de posar de la nostra part, per poder, algun dia, lluir la medalla.

Ice bar

Es tracta d'un bar situat en un petit carrer "afluent" de Regent's Street, que ofereix una sala construïda quasi exclusivament amb gel. Només el sostre i el terra es salven d'aquest material. Quan hi vam entrar, ens van introduir (literalment) dins un dens i feixuc anorac de tecnologia esquimal, que duia dos guants lligats per protegir mans i dits. L'Ice bar en sí és un recinte molt petit, a l'entrada del qual hi ha un rellotge prou gran que et permet saber el temps que et resta per gaudir de l'experiència. Degut a les baixíssimes temperatures, no és permès estar-hi més de 20-30 minuts. Recordo que aquell dia, un diumenge, estava plovent bastant. Les meves sabates, força precàries, no em van resguardar gens ni mica de l'aigua dels bassals, per la qual cosa els mitjons, convertits en una esponja imparable, estaven totalment "empapats". En entrar dins el bar, la imatge d'uns peus negres, insesibles davant una recent congelació, em va invadir i va seguir dins meu durant tota l'estona. Malgrat tot, això no em va impedir asseborir un bon cocktail dins un got esculpit en una totxana d'aigua gelada, fer fotos frenèticament per immortalitzar l'atmòsfera del lloc i experimentar el tacte del gel als llavis i a les mans. Després de sortir d'allà, recomano, almenys una vegada a la vida, entrar en un Ice bar (n'hi ha també a Barcelona), a no ser, és clar, que es tingui la ocasió de visitar l'Antàrtida o la Sibèria directament. Només una petita recomenació: aneu ben calçats! http://www.belowzerolondon.com/

La final de Wembley

Per els catalans i aficionats del barça que viuen a Londres, la ressaca de la victòria del passat dissabte promet durar encara uns dies. El mateix dia del partit, aquells que ens vam aproximar a l’estadi de Wembley vam poder comprovar que, també per la seva afició, el barça és més que un club. Ja des del matí, els voltants de l’estadi estaven plens de catalans amb banderes blaugranes i de catalunya, que immortalitzaven el moment i el lloc, conscients que aquell dia passaria a l’història. Diferents atraccions, com futbolins o portaries mòbils, es van habilitar per fer més agradable l’espera. Des de la meva experiència, treballant de cambrera en una de les zones VIP de l’estadi, puc assegurar que l’ambient va ser de celebració constant, tant abans del

partit, com després. Aficionats del Manchester i del barça van compartir copes i sopar demostrant que, tot i la rivalitat, el que se celebrava aquell vespre era una festa esportiva, i que el fet d’arribar a la final, era, ja de per sí, un premi al treball de tota una temporada. Malgrat tot, quan a través de les pantalles de la sala es van anar succeïnt els gols, la tensió i l’alegria es van

mesclar fins que l’àrbitre va marcar el final del partit, sentenciant que, una vegada més, el barça es coronava com el millor d’Europa.

Com ja he dit, la ressaca durarà encara uns dies, i potser encara més pel fet de ser a Londres, lluny de Catalunya, on els catalans que hi vivim, gaudim de les victòries de casa amb una enyorança i un sentiment molt més intens.

Visita a Oxford

Ara que ja encarem la recta final de la nostra estada a Anglaterra, és hora de començar a tatxar destinacions per visitar de la llista. Una de les que ocupava si no el primer, el segon lloc, era Oxford. A només dues hores en autobús de Londres, aquesta petita ciutat envoltada d'un paisatge verdíssim amb esquitxos d'ovelles aquí i allà, ens va deleitar amb un dia assoleiat i una temperatura idíl·lica. Oxford em va encisar des del primer moment, des de la primera placeta on vam anar a petar des de la petita estació de busos. La petitesa del lloc, en comparació a Londres, es converteix en un acolliment càlid, amistós. Es tracta d'una ciutat de conte, que repta als turistes a endevinar qui va ser primer, ella o Harry Potter. Caminar pels carrers i passar per davant dels colleges et transporta inevitablement a l'ambient de l'escola de màgia. Oxford està ple d'universitaris, joves que fan esport, que treballen part-time als pubs i cafès, joves que toquen música al carrer....joves que, tot i estudiar en una de les millors universitats del planeta, segueixen sent joves amb ganes de divertir-se. Les seves bicicletes, transport oficial de la ciutat, reposen una al costat de l'altre repenjades a les baranes dels colleges i jardins, mentre aquells que ja han acabat les classes o la jornada de feina, llisquen sobre d'elles esquivant busos i cotxes. La sensació que em va donar, és que Oxford és una ciutat densa, en el sentit que es concentra moltíssima història, moltíssim coneixement i moltíssim art en molt poc espai. És una ciutat que (sempre i quan paguis!) costa acabar-te-la amb un sol dia. També és un lloc per assaborir lentament, un slow-food cultural, que convida a passar-hi una temporada, i a convertir-te en un membre mes de la fantàstica comunitat internacional d'universitaris que hi viuen. Oxford, no ens enganyem, és un enorme campus selecte, on hi estudia l'èlite privilegiada que ha tingut la intel·ligència o els diner per fer-ho.

Els privilegiats que poden apuntar-se a curses de regates o competicions de tir amb arc contra Cambridge, el llegendari rival. Privilegiats que han après a conviure amb els turistes que no es cansen de contemplar els seus edificis, colleges, jardins i escenaris de Hogwarts, mentre ells viuen un dia a dia, entre la realitat i la ficció.

La v/bellesa de Londres

Aquests dies, des de que treballo al British Museum, tinc la oportunitat de passar llargues estones contemplant Londres. Primer a la parada del bus, perdent la meva (curta) vista al final d'inacabables carrers esperant que el 188 tregui el morro per la cantonada; després des de la que ja s'ha convertit en la meva poltrona habitual, al seient del davant del pis de dalt, just a tocar del vidre. Tot i que em sé el recorregut de memòria, cada dia em deixo arrastrar pels escenaris que recorrem, com si els descobrís de nou.

Aquests dies, he començat dient, he tingut temps de radiografiar Londres com si fos u

na artista plàstica, i la ciutat, la musa que estic a punt de pintar.

Miro cada trosset de carrer, cada vianant, cada cotxe. Veig la seva bellesa, que emergeix de la seva vellesa, al rerefons del maquillatge contemporani. Cultures de tots i cadascun dels racons del planeta conviuen en aquest plató gegantí, que conserva les seves arrels amb una dignitat per tots reconeguda. Es tracta

d'un orgull i un amor per la tradició, que els ha fet conservar dins de preuades vitrines, els seus guàrdies, els seus taxis, els seus busos vermells...les seves cases blanques amb columnes a l'escala, els seus barris de color d'humitat, els seus carrers, on encara ressona

l'eco dels últims cavalls. Tot això que els anglesos estimen i que ha estat tan fàcil de convertir en souvenirs. Arreu del món, tots

hem admirat la història de la ciutat, hem somniat visitar-la, i hem decidit quedar-nos'en un bocí quan hem comprat un imant del Big Ben, que hem enganxat somrients a la nevera. El Londres etern i immortal ha après a oferir el bracet a les onades de nous habitants, que aixoplugats sota l'idiome anglès, han format des de zero, una nova identitat transcultural: Són habitants de Londres, amb arrels pròpies, que promulguen als quatre vents, el seu amor per aquesta ciutat. Allò nou i heterogeni, allò de l'avui i del demà, teixeix una riquesa preciosa amb un passat centenari que es reinventa dia rere dia, i que em repta a redescobrir-lo, mentre torno a casa en bus.

4 mesos

esprés de quatre mesos vivint a Londres, és hora de fer balanç. Miro enrere i somric. No ho puc evitar. Somric com l'àvia a qui el nét li demana coses de quan era jove. Sap que hi ha episodis tristos i difícils, però s'adona que se n'ha ensortit prou bé. El mateix em passa a mi. Abans de venir, els interrogants sobre la nostra sort eren, a vegades, asfixiants. Sols en un país nou, disposats a començar una nova vida (encara que fos, només, per uns mesos). Sense casa, sense feina, sense conèixer ningú. Buscar allotjament, buscar activitats a fer, trobar feina (canviar de feina)...els dies als albergs (3 setmanes!), el curs d'anglès, la pluja (i la calamarsa), la vida (cara)...i els amics que vas fent, l'apassionant món dels joves que viatgen, la comunitat que d'alguna manera, existeix, i en la qual et sents bé, perquè tu també, has fet un viatge. També estàs lluny de casa, parles un idiome que no és el teu, vius un dia a dia diferent...la comunitat, per dir-ho així, és infinita i meravellosa...cada persona a qui coneixes i amb qui parles, amb qui intercanvies les preguntes de sempre (d'on ets? quan portes aqui? fins quan t'hi estaras?), passa a formar-ne part, i mica mica, no et trobes tan sol.

Miro enrere i estic contenta del que hem fet, i del que hem assolit. Miro ara endavant, i veig un jardí verdíssim, un arbre florit que acarona el davant del menjador de vidre, composant una postal bellíssima. Aquí és on visc.

El barri en el que vivim, rodejat d'aigua i ànecs, pollets i polles d'aigua que ens obsequien amb nedades i volades que mirem embadalits, és el més semblant que conec, a un jardí de conte. Dos parcs, un per cada costat, ens ofereixen terres encatifats de gespa, on geure durant la tarda, respirant sense fer res. Rierols amb ponts de fusta, camins i dreceres, llacs i estanys amb nenúfars, a punt per ser capturats en un llenç impressionista. Nens rient i parelles que xiuxiuegen, pilotes de futbol, i bicicletes.

Suposo que no podria demanar viure en un lloc millor. Per això quan miro enrere, m'adono de que som afortunats de poder viure en aquest barri durant uns mesos de la nostra vida. I això mateix m'ho repeteixo, cada matí i cada vespre, quan ressegueixo el camí del tren.

El casament reial

En motiu del casament del príncep William i Kate Middleton, els londinencs (i suposo que en general tots els anglesos), vam acostumar-nos a veure tot sovint els rostres perennement somrients dels dos nuvis: a les revistes i diaris, en postals, en banderes, posters...setmanes abans de l'esdeveniment la parella s'havia convertit en quasi uns parents més, uns amics propers als que, per molt republicà que siguis, tens ganes de veure guarnits amb les seves millors gales, i declarant-se el "si" a l'abadia de Westminster. Sobretot ella, vestida de blanc i convertida literalment en princesa..i no pots deixar de pensar, molt fluix, dins teu, "quin goig que fa". Acte seguit, potser per amagar la culpabilitat d'alabar una cerimònia tan inexcusablement cara i ofanosament innecessària, penses que no deixa de ser un casament com un altre, ja que no deixen de ser dos joves com uns altres. Penses que ell no va fer res per merèixer-se l'honor de príncep, ni tampoc ho va fer el seu pare, ni la seva àvia. Penses que les persones fan i desfan el que poden amb el que la vida els hi permet, i que la sort és aquí, el més bondadós i més maquiavèlic dels jugadors. Tampoc ella va fer res especial per acabar lluint corona...va ser una nena normal, amb joguines normals i amics normals. Somnis normals - anys llum de casar-se amb un príncep -, aspiracions normals, aficions normals. Una família normal, en un poble normal, una carrera normal, en una universitat - relativament - normal. Que la seva vida i la de William convergissin a la facultat, que els seus cercles socials els unissin i que alguna cosa en ella cridés l'atenció en ell, són circumstàncies atzaroses, amb uns percentatges baixíssims de possibilitats, ben bé igual que aquelles que feren que la cèl·lula reproductiva masculina s'unís amb la femenina per engendrar un príncep.

Mirat així, no és res més que un casament, un acte d'amor...dos joves enamorats, producte de l'atzar.

El zoo de Londres

Anar al zoo sempre suposa una espècie de viatge a través del temps. Quan, ja grans, sentim les ganes de tornar a aquell racó artificial i ple de bèsties és perquè el nen (o la nena) que portem dins nostre, ens ha fet pessigolles i ens ha demanat que, si us plau, el portem a veure elefants i li comprem un gelat, perquè pugui donar part de la galeta als animals. Així que entrem a dins i, com si el plànol del zoo fos un mapa de la sabana inexplorada,

anem completant un recorregut immens i inacabable, a través del qual ens teletransportem a mil hàbitats diferents i coneixem milions de criatures que no havíem ni vist a través de la televisió. Ens espantem davant rèptils endormiscats als quals imaginem en ple atac...ens esgarrifem davant de rates a les que no volem ni veure a través del cristall... i ens endolsim davant cries d'una patositat i tendresa iressistibles. Ocells de mil colors sobrevolen les nostres expressions bocabadades, i ens repten a allargar la mà per acariciar-los el plumatge, mentre ells, amb una solemnitat quasi arrogant, demostren la seva indiferència cap a nosaltres.

El nen que portem a dins ens demana espectacles i ens arrossega,

tossut, a les exhibicions programades per meravellar a petits i grans. Ocells i altres bèsties obeeixen les paraules dels seus joves entrenadors, "salta, vola, vine, dona la pota, fes un petó", i les rialles i aplaudiments del públic es convaliden per una recompensa en forma de caramel de carn, peix o verdura. Mentre el nen de dins nostre s'ho mira embadalit, la nostra raó adulta reflexiona sobre l'ensinistrament, i s'adona que cap d'aquells animals és simpàtic amb nosaltres perquè li haguem caigut bé: l'interès és, en tots ells, el que els condiciona el comportament. Som també així les persones?

Visita al sud d'Anglaterra

Dimecres a la tarda vam agafar un coach en direcció al sud. Al cap de tres hores arribàvem a Poole, un poble costaner on viu la Barbara i la seva família, a qui anàvem a visitar durant dos dies. El cansament del viatge va quedar arreconat davant l'acollida que vam rebre i l'ambient, "lovely" seria l'adjectiu en anglès, de la casa. Com que varem arribar més tard de l'hora en què habitualment sopen les famílies angleses, vam menjar amb absoluta devoció la pizza (fantàstica) i l'amanida que la Barbara ens va preparar i ens vam unir a la família per conversar una estona (o intentar-ho, tenint en compte el nostre encara bàsic anglès) abans de caure rendits al llit.

L'endemà va ser, pel que es veu, una còpia fidedigne del que sol ser un dia al sud. Vent constant i un fred que sembla que porti trossets de gotes d'aigua, que no se sap si son de la pluja o del mar. Poole i Bornemouth son dos pobles anne

xionats, que malgrat la proximitat, a mi em van semblar ben diferents. Mentre Bornemouth sembla preparat pel turisme estiuenc, amb una platja plena de negocis (en aquesta època tancats) i uns carrers aprovisionats de comerços, Poole respira un aire de pescadors, les barques encara són les protagonistes de la platja i del port, i el centre és petit i abastable, amb la petitesa i l'encant dels pobles de tota la vida.

Avui al matí, hem decidit caminar per anar a buscar el coach de tornada. Teníem temps i encara ens faltava veure tota una part que ahir no vam saber trobar. Un immens llag, o aiguamoll, al que hem vorejat meravellats per una bellesa salvatge que ens hagués fet ràbia no veure. Cignes i ocells viuen allí acostumats a un clima a vegades dur, però que segur que es calma durant els mesos càlids.

Queda pendent, doncs, una segona visita a l'estiu. I si pot ser amb el banyador posat, molt millor.

Des d'aquí, gràcies per aquests dies fantàstics!*

BBC Mundo

Feia segles que no m'asseia a escriure quatre línies sobre la nostra aventura londinenca. Així que ara que tinc temps, i que estem esperant l'arribada d'uns amics, aprofito per fer balanç de les últimes setmanes.

Ara fa ben bé set dies vaig acabar les pràctiques a la BBC (Mundo). Va ser un mes meravellós, compartit amb un equip molt acollidor, amb una barreja de procedències ben interessant i enriquiodora.

El primer dia, la impressió de que un becari de BBC era l'encarregat de portar els cafès i fer les fotocòpies, m'acompanyava constantment. Fins que em van dir que allà, qui volia treballar, treballava

. I jo, ja que estava a la BBC, volia treballar! El repte de veure un article signat per mi publicat a la web va ser el que em va motivar dia rere

dia a buscar temes, investigar i contactar amb mil i un personatges a qui fer una entrevista. Mentrestant, la meva feina era donar un cop de ma al departament d'interactius, editar fotografies, crear galeries de fotos, escriure peus de foto o traduir articles de l'anglès al castellà.

El resultat després d'aquest mes són tres articles publicats, dues entrevistes fetes (una a un artista de graffiti i una a una jove estrella imitadora de Lady Gaga), i un reportatge de video que dilluns anirem a grabar, a una guarderia del nord de Londres.

Més enllà del resum acadèmic, de la feina feta i de la satisfacció dels articles que queden registrats per sempre a la web, m'emporto el record d'una gent fantàstica, a qui he d'agrair (de fet ja ho he fet i ho tornaria a fer), la seva amabilitat.

Sens dubte aquest mes ha estat, de moment, una de les millors sorpreses que m'ha ofert la meva estada a la capital anglesa.

Passeig matinal

London Bridge

Per tots aquells que busquin recórrer a peu vàries de les atraccions de Londres, recomano passar un matí per la zona de London Bridge. A part del Tower Bridge, emblema meravellós de la ciutat, que brilla en tota la seva esplendor durant la nit, aquesta part

de la ciutat amaga meravellosos mercats, com el Borough Market, catedrals, com la Southwark Cathedral, de la que ja vaig parlar, o el teatre de Sheakspeare.

Reconstruït de nou després de l'incendi que va patir, el Sheakspeare Globe està situat de cara al riu Thamesis, i permet als visitants viatjar momentànimant als temps de Romeu i Julieta. A part de ser

un punt important per moltes escoles i grups educatius, fomentant la participació dels escolars en les seves activitats, aquest teatre es manté actiu, oferint obres famosissíssimes del cèlebre escriptor angles,

als mateixos escenaris que aleshores. No hi ha dubte que intentarem anar, algun dia, a una de les funcions que s'hi representen.

Tota aquesta part del Thamesis respira un aire fred i segons com, industrial. La heterogeneïtat d'edificis i construccions, i la immensitat de l'aigua més aviat bruta, converteixen la vista en quelcom incòmode però relexant, com si et poguessis perdre en la seva contemplació.

Caminant per la riba, a molt pocs metres del teatre de Sheakspeare, es troba la Tate Modern, un gran museu d'art modern que, de la mateixa manera que els altres, és d'entrada gratuïta.

Una de les exposicions que ara mateix es poden veure a la Tate Gallery ara mateix combina la senzillesa i la minuciositat de manera quasi genial. Milions de petites pipes de

gira sol resposen en silenci i immòbils al terra d'una sala llarga i de parets altíssimes. La sensació d'infinit ressona inquietantment a la ment dels visitants, al

mateix temps que busquen i rebusquen un s

ignificat que s'adapta a la seva pròpia subjectivitat. L'obra adquireix un sentit diferent després de veure

el making off de la instal·lació,

en el que es desvetlla l'autèntica identitat de les pipes: es tracta de petites peces de porcellana, pintades a mà, una per

una, per més de 1000 treballadors. L'artista explica i mostra el procés de creació com quelcom quasi utiliari, més que intel·lectual. Gràcies a això, un poble xinès ha pogut donar feina a 1000 persones. I el significat de l'obra? Per mi, el xoc entre l'aparença i l'essència. Per l'autor, alguna cosa més lligada a la revolució del seu país.

A les altres plantes, obres pictòriques i escultures de l'art modern deleïten als visitants: des del més figuratiu

Matise, amb els seus nenúfers que combinen colors i sensacions amb una delicadesa fantàstica, a les grans instal·lacions que ens suggerèixen òrgans sexuals sense cap vergonya. La Tate Gallery requereix temps, silenci i contemplació. Caminar per les sales i traspassar plantes des

cobrint les meravelles que van apareixent davant teu.

Travessant el pont situat davant de la Tate Gallery, anem a parar directament a la StPaul's Cathedral, la "mare" de les esglésies i catedrals de la ciutat, esplendorosa i enorme, immutable, uns quans metres per sobre de tots els mortals. Tot i la seva bellesa, l'inabastable preu de 14 pounds per visitar-la m'ha obligat a tornar enrere i desfer el meravellós camí, que he recorregut abans.

Un altre dia, més.