Visita a Cambridge

Després de visitar Oxford, no podíem tornar a casa sense arribar-nos a Cambridge, la seva eterna rival, germana-cosina. Constantment comparades, alguns prefereixen Oxford, mentre d'altres (potser fins i tot jo), la petita Cambridge. Tot i que ens va ploure, vam poder passejar pels carrerons de porcellana del poble, mirar des del pany de les portes, els jardins dels Colleges, molts tancats a visitants. El que més em va agradar va ser el riu. Sóc dona d'aigua, i el fet que un lloc tingui estanys, rius, llacs o mar, fa que guanyi molts punts. M'agrada sentir l'aigua com córrer, amb aquell xivarri a vegades aixordador, a vegades tan sols un dringar constant i flonjo, d'aigua relliscant sobre aigua, d'un ball sonor vestit amb petites cascades per on invisibles nereides dansen. Vam resseguir el riu, descobrint un passeig absolutament idíl·lic. Tot Anglaterra és increïblement verd, florit, un camp curosament cuidat com un jardí on tothom pot caminar-hi, i seure, i fer una "siesta", com en diuen ells (i els espanyols, és clar). Cambridge és un poble ideal per emportar-te'l a la butxaca i treure'l quan vols fugir de l'estrés de la gran ciutat. És un paradís no gaire contaminat, que té l'afegit d'haver educat genis, molts dels quals avui en dia segueixen vivint i estudiant al poble, tot i que ja no vesteixen les pintoresques vestimentes d'abans, sinó suaderes on llueixen orgulloses insignes de "I <3 Cambridge", per reiterar la seva pertinença a una èlite mundialment envejada per molts universitaris. El dia que hi vam anar nosaltres, era si no l'últim, el penúltim del curs lectiu. Fotografies d'una festa recent estaven penjades al mur d'un carrer, on els protagonistes s'acostaven per identificar aquelles en les que apareixien, i si els hi feien el pes, potser encarregar-ne algunes còpies. Vestits de gala en una recepció luxosa, somriures d'orella a orella, esmòquins glamourosos, i un cert aire a "Made in Chelsea" amb segell campestre. Alguns diran que viure molts mesos a Oxford o Cambridge et fa canviar la visió de conte, per una asfíxia una mica agobiant. Però personalment, donaria el que fos per encabir-me dins un d'aquells vestits caríssims, i aguantar una copa de champagne mentre em fan una fotografia moments abans de la festa de final de curs.