A les entranyes del Big Ben

El dia 13 de Juny va tenir lloc una trobada molt especial al parlament anglès. Uns 150 catalans van viatjar fins a Londres per entregar una carta d'agraïment a 14 MP (members of parliament) que l'any passat van redactar una moció de suport a l'autodeterminació de Catalunya. Aquest petit gran gest que va atravessar mitja Europa construïnt ponts d'unió entre pobles, es va desencadenar arran de la massiva manifestació del 10-J, en la que molts vam cridar que Catalunya era una nació, i vam fer volar senyeres ben enlaire, perquè tothom les contemplés. 14 polítics de Westminster van recordar, pocs dies després, que en els confins de la història, ara fa segles, la reina d'Anglaterra, Anna, va acordar amb els catalans, protecció de les lleis que els feien lliures i per tant, seguretat davant possibles subordinacions dels francesos o espanyols. Quan, després de la famosa derrota, celebrada anualment per tots els Catalans el dia 11 de setembre, Felip V ens va absorbir en el seu gran "regne", l'esmentada monarca va callar i va observar immutable tot allò que perdíem. Aquesta traïció, podríem dir-ne, seria etiquetada després com "El cas dels catalans". La campanya d'agraïment als 14 valents de Westminster ja fa temps que està activa, i tothom s'hi pot adherir a través de la pàgina web http://www.casdelscatalans.cat/.

L'acte va tenir lloc en una petita sala del parlament. Per arribar-hi, tot el grup vam passar per enormes "halls" totalment trets d'un imaginari "Harry Potterià", passadissos que transpiraven solemnitat, i portes tancades rere les quals tots erem conscients que s'hi estaven gestant

qüestions claus del Regne Unit.

Durant l'encontre, els tres representants catalans del grup, Agustí Soler, Toni Strubell i Manel Oronich, van expressar la seva gratitud als tres MP, representants dels pobles escocès i gal·lès. Des del meu seient, a la última fila d'una de les ales laterials de la sala, contemplava l'escena conscient que es tractava d'un suport bidireccional, i que tots, tant ells com nosaltres, buscàvem el mateix des de feia temps. Fins i tot es va bromejar comentant que estàvem fent una cursa per saber qui aconseguiria abans la Independència. No vull pensar qui guanyarà, perquè confio que abans o després, tots arribarem a la meta. El que sembla clar, és que tots hi haurem de posar de la nostra part, per poder, algun dia, lluir la medalla.