Els colors de la nit londinenca

Tot i que ultimament no podem queixar-nos pel bon temps que fa durant el dia, Londres té fama (i sovint amb raó) de ser un decorat més aviat apagat, hivernal. Els núvols, l'amenaça constant de pluja, plugim o calamarsa i el vent que et fa amagar mitja cara dins la bufanda, solen ser els artistes responsables d'aquesta grisor. Però quan cau la nit, és quasi impossible veure el negre absolut a enlloc. Així com a les grans ciutats els llums grocs de les faroles mantenen una vida artificial mentre la gent surt de festa o dorm, Londres sembla un arbre de Nadal permanent. Blaus, verds, vermells, grocs, es combinen per Leicester Square, Picadilly o Oxfort Street com si estiguessim en un parc d'atraccions gegantí, on les discoteques, pubs i restaurants fan la funció de muntanyes russes. Les "princeses" joves caminen pel carrer amb mitges finíssimes i faldilles minúscules preparades per la festa, mentre nosaltres, com bons forasters, tremolem encabits dins d'anoracs forrats. El barri xinès, amb la gran porta d'entrada, es manté aliè a la celebració que d'aquí poc rebrà pels seus carrers: l'any nou xinès. Teatres i cinemes exploten la vitalitat nocturna mentre els seus cartells dancen imparablement anunciant les meravelles del show. Cues llarguíssimes de londinencs i turistes esperen poden degustar un dels tòpics més tòpics de la ciutat: un musical.
Londres de nit és música, és colors, és moviment....és un munt de gent que no es coneix, son nous amics amb qui comparteixes alberg, són músics que fan art amb galledes i olles, és algú que et demana si vols mariguana, amb qui acabes parlant sobre uns coneguts italians, és un cambrer d'un restaurant xinès, amb qui discuteixes el gust de les taronges amargues....és luxe i és misèrie, escalfor i molt de fred...tot convivint sota els mateixos colors.