Les maletes

Falta menys d'una setmana. Començo a tenir somnis de túnels estrets i claustrofòbics, i alguns diuen que és una clara referència al moment del part, i per tant, a l'entrada a una nova vida, una nova etapa. Suposo que en part tenen raó, i que el meu subconscient (i també força el meu conscient) tenen moments de tremoló.
De moment he instal·lat la maleta gran i vermella al terra de l'habitació, oberta. Com si així sentís que ja tinc un peu a fora, i que l'espera serà més curta. Hi vaig ficant tot allò que trobo i que no em vull descuidar. Algunes coses realment innecessàries per sobreviure però imprescindibles per sentir-me com a casa en un lloc foraster: CDs, figures per decorar la nova habitació, fotos, ipod, 1309820 anells, arracades i braçalets, una tovallola perfumada, una llibreta buida...em reservo el kit de supervivència pel final, perquè bona part d'ell el faré servir fins l'últim moment: anoracs, bufandes, impermeables, gerseis, mitjons, guants, pijama...
És la primera vegada que faig una maleta (bé, dues) per marxar sis mesos, i em sento realment estranya, com si canviés de casa i hagués de decidir què deixar i què emportar-me. D'altra banda, però, això em permet adonar-me del que és important i el que no: però sé del cert que allò més valuós no caldrà encabir-ho a la maleta. Tinc por d'enyorar-me de la gent, dels amics, de la família i del meu país, però he arribat a la conclusió que no es pot enyorar allò que viu dins teu, i que per més que marxis, t'acompanya en tot moment. I això m'alleuja.